DECONSTRUïNT I EXPERIENCIANT EN UN GRUP DE SUPORT MUTU (GAM) EN EL CENTRE DE REHABILITACIÓ PSICOSOCIAL (CRPS) MARTÍNEZ CAMPOS.

Autors: Roberto A., Marta C., Macarena C., Manuel I., Ana C., Javier H., José Manuel C., Gabriel P., Teresa R., Imanol L, Natalia G. i Sebastián D.

Introducció.

El suport mutu és un terme que descriu la cooperació, la reciprocitat, i el treball en equip, i que comporta o implica un benefici mutu per a les persones que cooperen. És una expressió utilitzada en la teoria d’organitzacions, i en el pla econòmic i polític és un dels principals enunciats de l’anarquisme. En poques paraules és ajudar-se entre si (1). Com a concepte va ser desenvolupat per l’anarquista Piotr Kropotkin qui en el seu llibre “Ajuda Mútua: Un Factor en l’Evolució”, va explorar la utilitat de la cooperació com un mecanisme de supervivència entre els animals.

Nosaltres entenem que la cooperació facilita la participació, que és un dels eixos centrals de la feina que desenvolupem al Centre de Rehabilitació Psicosocial. Pel que fa a la participació, hem incorporat avenços que vénen dels moviments en primera persona, que ens parlen de la importància que els usuaris prenguin la paraula a l’hora de dirigir els seus processos de recuperació. Un altre aspecte que considerem important a l’promoure un GAM, és fomentar una actitud inclusiva. Pensem que establir requisits d’entrada sobre la base de criteris professionals, és una manera més de reproduir aquest patró d’exclusió a què les persones psiquiatritzades estan exposades en el sistema d’atenció a la salut mental.

Fruit d’aquesta reflexió, les professionals que donem suport al grup, ens adonem que des d’una posició de “expertes” volem transitar cap a una posició de participants de l’procés de suport mutu. Per això, proposem que els continguts a tractar, els aporti el grup, i anar abordant moment a moment allò que emergeixi. La nostra idea és recolzar-nos en l’experiència de les persones ateses per facilitar les intervencions.

Iniciada l’activitat, compartim el nostre desig que les participants avancin cap a l’emancipació; Després fer-ho valorem que hi ha una diversitat de posicions respecte a aquest tema. Aprenem de tenir paciència, tolerar la frustració i deixar que les coses es coguin a “foc lent”, ens ajuda a ser respectuoses amb les diferències en la manera de concebre els processos de cadascuna. Ens adonem, que l’important és que cada persona trobi el seu lloc en el grup sense haver de renunciar a la seva autenticitat.

Com a professionals, tenim moltes idees preconcebudes de com ha de ser un procés rehabilitador, i aquest espai ens ajuda a revisar-les posant al centre la mirada de les persones ateses.

En línia amb aquesta idea, és molt enriquidor escoltar com un dels participants diu que aquest centre per a ell és un espai on sentir-se segur i protegit, molt diferent d’altres dels que ve. Valorem també, com el pes de l’institucional ha fet efecte després de tants anys, i la por a desplegar ales soles i a sortir d’aquesta zona de “confort”, els resulta una cosa desconeguda que potser s’assembli a un “salt a el buit”.

Deconstruint … i Experienciant …
( “Quan s’obren els ulls, no es poden tornar a tancar”)

Aquest ésser col·lectiu que ha anat arrelant a la terra, nodrint-se d’ella i creixent gràcies a ella. Aquest ésser col·lectiu que, des que es va gestar, va generar una bona dosi d’incertesa, i una gran injecció d’il·lusió i entusiasme, amb diferents posicions davant alguna cosa que suscitava: desconfiança, inquietuds, por a el canvi … Amb aquestes premisses, vam començar els nostres primers passets.
Entre maldestres i despistades a del principi, ens anem traient capes de ceba d’aquest ego tan travessat pel poder. Aquestes capes havien estat adherides durant molts anys, com la pell a l’os. Ens ancorem a elles davant la nostra por a connectar i mostrar el nostre costat més vulnerable i humà. De totes aquestes capes depèn la nostra falsa integritat en el món.
Les capes es van anar estovant, l’ésser gestat es va anar posant de peu poc a poc, i va ser donant els seus primers passos, fins que va aconseguir caminar de forma una mica més fluida, lleugera i segura. Aquest ésser individual dins de la col·lectivitat, començava a veure el món amb nous ulls. Percebia que érem un únic ser, unit per un fil d’humanitat, un fil d’emocions i de sensacions. Tot d’una, va sortir de forma espontània … Compartim les nostres pors, experiències inusuals, i ens sentim lliures.

(Prenen la paraula les persones ateses):

La nostra primera acció és tractar d’establir un punt de partida comú. “Volem crear un espai de lliure expressió per compartir experiències que ens permetin ser nosaltres mateixes, sense judicis, d’acord, flexibilitat i sense que ens dirigeixin. La idea és tenir un lloc on estar i permetre que les coses sorgeixin. Aquí no s’espera res de ningú “.
Avançant, veiem el vídeo en què Eleanor

Longden comparteix la seva experiència de patiment psíquic i explica l’inici dels grups de escoltadors de veus i altres experiències inusuals. Els participants comenten que compartir l’experiència d’escoltar veus els ajuda. Un dels companys expressa que té una veu que relata tot el que fa, identificant-se amb l’experiència d’Eleanor. Una altra companya diu que, si s’escau escolta la veu d’un home que li fa propostes. Es parla de pors i diem que expressar-los ens serveix per guanyar confiança i seguretat. Es proposa valorar positivament les veus o deliris com “recursos” extraordinaris que la consciència individual elabora per donar resposta a situacions personals, interpersonals i socials que la sobrepassen.

Més endavant, convidem a dos activistes de Orgull Boig, Lorena i Yolanda, que ens ajuden a comprendre que és necessari que les persones psiquiatritzades, s’uneixin per demanar que es respectin els seus drets. Compartim vivències traumàtiques relacionades amb els ingressos hospitalaris i parlem de l’efecte que produeix dormir en un llit amb corretges, el no poder decidir sobre els tipus de medicacions i dosi que t’apliquen, i les restriccions en la teva llibertat personal. També vam parlar sobre “mapes bojos” entesos com camins personals i alternatius cap al benestar en l’àmbit de la salut mental.
Seguint en aquesta línia de convidar persones alienes a l’CRPS, també compartim l’espai amb Pablo que va treballar com a psicòleg, i Olalla com psiquiatre a la Unitat d’Atenció Primerenca a la Psicosi d’Alcalá d’Henares. Reflexionem sobre en quina mesura les professionals creiem ser expertes en l’experiència de les persones a les que atenem, i fins a quin punt això pot estar relacionat amb una posició de poder. També abordem la bretxa entre professionals-usuàries, i com a persones que ocupen els dos llocs són exemples que no som grups diferents. En aquest punt, parlem de la necessitat que les professionals ens deconstruyamos, començant per deixar de creure que som posseïdors de la veritat i podent escoltar de veritat, sense tractar de calçar a les persones en els nostres models.
En aquest ambient d’obertura i intimitat expressem que si aprofundim i trobem el missatge subjacent a les veus podem comprendre-les. Algú diu en el grup: “Les veus poden ser esperits i et poden afectar la resta de la vida. Poden servir per a alguna cosa. Vaig començar amb les veus per acumulació de responsabilitats “.

Un altre participant diu que ha viscut deliris i al fons hi havia un tema recurrent. “Feia un significat a cada gest que feia l’altre i ho relacionava amb la sexualitat. Pensava que em donava a conèixer la seva situació sexual i íntima. Trobava significat a fets neutres. Buscava proves que sostinguin el que jo estava pensant. Era com començar de zero. No he arribat a desentranyar el missatge però ho relaciono amb alguna cosa hormonal. Vaig tenir una relació en què em sentia impulsat a reaccionar. Em faltava una integració del meu propi ésser, cosa que no havia integrat en la meva vida. Em sentia fora d’un codi que tothom coneixia. Sentia desesperació i por. Desitjava fugir a un lloc on trobar recer. Després de tant de temps m’he acostumat a viure amb això, em posa trist pensar que la meva trajectòria és gris “.

Una altra persona afegeix que hi ha tres ingredients que donen lloc als deliris: sentir-se molt sola, estar desesperada i tirar-li molta imaginació, al que la seva companya suma la creença que ets el pitjor. En aquest punt, una altra de les participants diu que creu que cal acceptar les veus. Continua l’obertura i una altra persona expressa: “Jo he gaudit de deliris de grandesa en què em veia en la tessitura de ser un heroi. Potser això era una compensació de la meva vida en aquell moment “. Quan tota la resta falla, el deliri és el que queda, darrere hi ha un fracàs “. El grup arriba a la conclusió que busquem comprensió i que creen el que diem.
Continuem compartint sabers profans. També parlem de les interpretacions, de el llenguatge corporal, i de com aquest, et pot portar a la paranoia. “Un signe pot tenir diferents significats segons la persona”.
Com a professionals vam començar a compartir, tímidament a el principi, les nostres inseguretats i vulnerabilitats. Expressem la por associat a la fantasia que si parlem de les nostres dificultats personals perdrem valor com a figures de suport. Aquest moment és clau perquè sense esperar-ho vam rebre el suport dels participants, i per primera vegada, es produeix una inversió dels rols. Nosaltres com a figures de suport, el rebem i ells com a receptors ho brinden. Considerem que això és l’expressió de l’humanisme en termes pràctics.

… I el procés continua: El naixement del grup de suport mutu (GAM)
(Escrit pels / per les professionals)

El grup de “Escoltadors” pot ser l’espai perquè les persones que no se senten prou preparats, trobin l’acompanyament per passar al GAM. Aquest grup té un caràcter únic pel que fa a la presència no activa dels professionals.

Valorant la trajectòria de el grup, vam convocar una reunió amb els participants per veure com podem fomentar el desenvolupament de l’GAM. “El que ajuda és que ens acompanyeu com a companys, compartint experiències pròpies. Això desjerarquiza i fa que se us vegi més humans “. En aquest punt, compartim el nostre temor a sobreimplicarnos al GAM. Expressem que la nostra idea és retirar-nos en algun moment i cedir l’espai.
Una persona creu que si no hi ha professionals en el grup, aquest pot perdre el seu valor. Tornem que en aquesta ocasió no acceptarem que dipositin el seu sentiment de vàlua en nosaltres: “No necessiteu la nostra aprovació, i l’important és que confieu en vosaltres mateixes”.
Després de la reunió, fem una convocatòria extraordinària per constituir un GAM sense professionals. Proposem que es pugui recórrer puntualment a el suport professional si cal. La resposta d’alguns participants és que si els professionals no estan presents, augmentarà el grau d’independència.

A continuació les persones ateses defineixen la seva idea de l’GAM:
(Escrit pels participants de el grup).
“Volem crear un grup amb caràcter democràtic i horitzontal. No anem a suplir les professionals. La idea és donar-nos suport i acompanyar-nos. Crear un teixit social entre nosaltres. Serà un espai en el qual des del compromís i la responsabilitat puguem desenvolupar llaços de solidaritat, un ambient inclusiu i amb un caràcter altruista. Un espai on deixar les malalties en un altre costat i alliberar-nos. La finalitat no és l’amistat encara que pot ocórrer. Volem crear un ambient de cooperació on focalitzar-nos en les solucions a les nostres dificultats. Hi ha la possibilitat que es preparin els temes amb antelació “.
“Aprenem de les altres i el grup ens impulsa. Busquem entre totes i vam arribar a acords. Hi ha la possibilitat que aquesta sigui la plataforma per generar espais alternatius per a realitzar activitats a l’marge. Volem que això es converteixi en una cosa viva, dinàmic, amb temàtiques variades. De tant en tant podem convidar a algú. Quants més siguem més riurem. És hora de trencar el cordó umbilical. Hi ha esperança, il·lusió i amor en una mateixa “.

Com GAM autònom (sense professionals) vam començar a caminar, ens vam reunir a la Casa de la Cultura de Chamberí. Respecte a l’organització, parlem de la possibilitat de fixar els continguts a tractar abans de les sessions, dialoguem sobre quin horari seria més encertat, vam decidir no sobrecarregar a el grup elaborant actes molt detallades i vam crear un grup de WhatsApp mitjançant el qual mantenir-nos informats.

Realitzem diverses trobades i un d’ells no arribem a realitzar-lo, en considerar que no hi havia gent suficient per fer-ho. Sebas i Natalia plantegen a el grup la possibilitat de tenir una reunió per facilitar entre totes el poder compartir, comunicar, expressar, canalitzar, etc, i parar-nos a veure si alguna cosa ens està bloquejant per continuar. No volien irrompre en el nostre espai sense el nostre consentiment previ, però si volien fer-nos saber, que eren si necessitàvem una crossa emocional a la qual poder recórrer.
Seguint, augmentem la confiança en la nostra capacitat de suport: “Nosaltres podem fer l’acompanyament des de la pròpia experiència” i compartim la necessitat de buscar formació, orientació i acudir a altres G.A.M. Finalment, vam decidir que abans d’obrir el grup a gent de fora ens agradaria organitzar-nos i vam triar com a nom de el grup “Supervivents Mentals”.
Aquesta trobada amb Sebas i Natalia es porta a terme, i valorem que serveix per desencallar i ventilar alguns temes. El fet que un company a què considerem líder, es retiri de l’espai per motius laborals, ha influït en que haguem desatès el GAM d’una manera o altre. Aquestes són algunes de les reflexions que fem: “dipòsit meva responsabilitat en el company”, “m’he tornat dependent que sigui ell, el que gestioni i organitzi”. Parant-nos a veure i donant-nos compte d’això, vam decidir seguir rodant i establir la data per a un següent trobada.

Pel que fa a l’esdevingut, els nostres companys professionals ens diuen: “Considerem que això també és un fidel reflex de la inèrcia adquirida en els recursos de salut mental després d’anys. Aquesta inèrcia que porta implícit, que ens guien, orienten i diguin el que hem de fer. Aquesta dependència tòxica que serveix per insuflar l’ego d’alguns com si fos un globus i generar indefensió en altres “.
Per consolidar el GAM convidem a Patricia Rei. Definim l’espai com l’embrió d’un grup autònom que volem començar a desenvolupar, i reivindiquem “Només nosaltres per parlar de les nostres experiències”.

Debatem donar-li a el grup un enfocament lúdic realitzant activitats per evitar l’aïllament i ampliar la xarxa social (grup d’amics) sense que deixi de ser un espai de suport davant dificultats. També proposem que els valors de el grup siguin el respecte, la comprensió i la inclusió, amb un funcionament democràtic, i ens preguntem per què hauria d’haver un moderador / a. Pensem que el primer pas és crear unió. “Soles no podem i en grup podem interactuant”. Analitzem pros i contres d’un grup de suport facilitat per les professionals o autogestionat, i afegim: “Perquè el desenvolupament d’aquest grup sigui possible cal ser perseverants i constants”.

Pinzellades finals …

Aquesta activitat ens ajuda a refermar la idea que quan generem espais on podem expressar-nos amb llibertat, i validem les nostres experiències es produeix un salt qualitatiu. Vam aconseguir que el coneixement que es genera transcendeixi els límits dels sabers tècnics que tracten de simplificar i categoritzar allò que és únic. Allò on resideix una riquesa intangible.
Reconeixent i retornant el valor als sabers profans, vam aconseguir trobar respostes que ens donen suport en el desenvolupament del nostre si mateix, superant la soledat i donant veu a tots els actors immersos en el nostre context.
Pensem que la teràpia i / o el suport superen la medicació des del moment en què es va més enllà del que és individual. Quan cada persona es troba i se sent ben acompanyada, deixa de sentir-se en solitud i es converteix en agent actiu del seu propi canvi, de el d’altres i de l’medi circumdant segons la seva capacitat d’influència.

El tracte, l’actitud positiva, l’atenció i l’escolta activa són el fonamental.

També ens adonem que perquè una activitat d’aquestes característiques pugui desenvolupar-se, cal que els “professionals” tornem la mirada cap a nosaltres mateixos i reflexionem sobre com actituds molt arrelades influeixen en el grup. Una de les actituds que té gran repercussió és la d’omnipotència.
De vegades, creiem que la nostra presència és imprescindible perquè les persones ateses puguin organitzar-se i abordar amb èxit determinades dificultats. En la nostra opinió, de fons hi ha el temor a perdre la nostra funció i un intent de mantenir el poder, mostrant-nos com l’única alternativa efectiva per a la resolució d’experiències d’intens sofriment.
Aquesta reflexió, ens porta a decidir estar presents com a testimonis d’un procés de suport mutu que articulen elles, mostrant la nostra disposició a compartir i donar suport. Al nostre parer, la cèlebre frase de Machado, Caminante no hi ha camí, es fa camí a l’caminar, representa la nostra idea de l’procés en què estem immerses. En línia amb això, la nostra intenció no és la de guiar o dirigir el camí que el grup va a emprendre, i desconeixem el que va a esdevenir i com ho afrontarem, tot i així, mantenim una atmosfera de seguretat i confiança.

En escriure tot això, i pensant en la dimensió social, política i educativa de la nostra feina, tenim molt present el fet que les mal anomenades “persones amb malaltia mental”, han estat tradicionalment un col·lectiu submís, dependent i sotmès pel sistema i pel model biomèdic (de què tots d’alguna manera som partícips). Avui més que mai, el moviment en primera persona pren per fi la veu que li va ser feta callar durant tant de temps.
I com “professionals”, hem de “pujar-nos a el carro”, acompanyar-los, deixar-los que ens guiïn perquè elles saben. Això requereix sobretot compromís i humilitat, treure’ns la disfressa de l’ego professional i baixar graons fins a tocar la sorra de la realitat, sent crítiques i coherents.
Això fa necessari, que avui més que mai, siguem aquest suport en els nostres recursos per ajudar a despertar aquestes consciències que encara estan en letargia després d’anys i anys de submissió. Convertim el nostre quefer diari en un acte polític.
“Com més reduïm la distància entre el que fem i el que diem, tant mes estarem contribuint per a l’enfortiment de les experiències democràtiques. Estarem desafiant-nos a nosaltres mateixes a lluitar més en favor de la ciutadania i de la seva ampliació. Estarem forjant la necessària disciplina política, fonamental per a la lluita en la intervenció de la ciutadania “(Paulo Freire)

Agraïments …

A tots aquests mestres que ens heu ajudat a anar deconstruyéndonos com a professionals, amb les vostres idees i accions. A totes les que ens heu acompanyat en aquest procés amb la vostra experiència en primera persona i sabers profans. Gràcies a totes. Nosaltres també estem en transició …
Als professionals i totes els que treballeu en tots els recursos per a la nostra recuperació. A les persones que heu donat el vostre testimoni.

Bibliografia Recomanada.
1. Freire P. (1975) Pedagogia de l’oprimit. Madrid. Segle XXI.
2. Yontef G. (1996) Procés i Diàleg en Psicoteràpia Gestàltica. Xile. Quatre Vents.
3. Rogers, C. (2012) Grups de Trobada. 2n Ed. Madrid. Amorrortu.
4. Rogers, C. (1972) El Procés de Convertir-se en Persona. Buenos Aires. Paidós.
5. Tamasin K. (2019) Més enllà de les creences. Maneres alternatives de treballar amb deliris, idees obsessives i experiències inusuals. Granada. El comú.
6. Guia de Mapes Bojos per The Icarus Project. Bogeria i Opressió. Rutes per a la transformació personal i alliberament col·lectives.
7. En Primera Persona. Recuperació i Ajuda Mútua. Federació Andalusa d’Associacions d’Usuaris de Salut Mental.
8. activament. Materials per als Grups d’Ajuda Mútua. Barcelona. consaludmental.org
9. Martín López-Andrade, L. (2017). Instruccions d’ús per a la deconstrucció d’un dispositiu. e-Átopos Salut Mental, Comunitat i Cultura. 3, 104-128.
10. Plaça M. (2017) Dret a la comunitat. De la ingerència i el paternalisme, als grups de suport mutu i les cures entre parells. Ponència XVI Jornades de l’Associació Castellà Lleonesa de Salut Mental “Deures incomplerts, drets violats”. Burgos. Flipes GAM.