El 30 de gener de 2017, a la Ràdio Comunitària de Madrid, el magnífic programa “Mejor Imposible”, amb un equip format per quatre persones ateses i una usuària de l’CRPS “Villaverde”, un voluntari, usuari donat d’alta, i dos educadors, va realitzar una entrevista a les persones que fem voluntariat en aquest centre. Transcric les seves paraules d’introducció per considerar que no les vaig a trobar millors, ni més senzilles i expressives, ni emeses amb major sentiment.
“Obre’t a les relacions humanes i deixa’t portar”
“En aquest magnífic programa parlem de l’voluntariat social amb un elenc de voluntaris que exerceixen diferents tasques de suport i que ens expliquen en primera persona què fan, què els aporta ser voluntaris, etc. En total, són sis persones que ens descriuen les seves motivacions i ens transmeten les seves experiències en relació amb el voluntariat. Lluís, voluntari en ràdio; Carles, voluntari com a cuidador de plantes; Luis Javier, voluntari com a guia cultural; Pau, voluntària com a logopeda; Joan, voluntari com a entrenador de futbol sala i Gemma, voluntària com a professora d’informàtica. Tots ells ens donen una lliçó de generositat en la qual descobrim que ser voluntari no surt gratis, sinó que a el temps ens reporta una enorme satisfacció. Et convidem a escoltar aquest fantàstic programa. Esperem que us agradi “.
El CRPS “Villaverde” es troba enclavat en un barri popular de Madrid. Reuneix totes les condicions perquè els que hi realitzen o reben les accions terapèutiques, el sentin com una segona llar. Igual sensació desperta en els voluntaris que hi acudim. Va ser el primer centre a sol·licitar a aquest nadó grup de voluntariat, una persona que pogués dur a terme l’entrenament del seu equip de futbol sala. Va costar molt, però a la fi ho vam aconseguir i estem feliços per això.
El passat dia 29 d’octubre, ens vam reunir sota la convocatòria d’Ángeles, directora de centre, per a realitzar en grup l’avaluació de les diverses accions voluntàries dutes a terme durant el curs. Aquestes reunions són sempre molt satisfactòries doncs, encara que estiguin molt espaiades en el temps, no per això deixen de ser cordials i fluïdes. El factor comú que caracteritza a aquests voluntaris és una mirada lluminosa i un somriure oberta durant tota la sessió. Les seves paraules surten de el cor.
Xavier, arquitecte, usuari donat d’alta, és el nostre guia cultural. Un cop a l’mes realitza una visita guiada pel nostre Madrid. Escoltem:
“Porto fent tres anys, des que sóc al CRPS com a voluntari, visites guiades. En elles, algunes vegades, era jo el monitor i en altres, ho era un professional. Sobretot, eren visites a el Madrid històric. Les dues formes tenen la seva importància. Era conèixer Madrid, les seves esglésies, catedrals, convents … Sobretot, m’he centrat en els Àustries. Però no només les nostres sortides han estat per veure monuments, sinó també per fer activitats. Per exemple, en el museu ICO, en una exposició sobre arquitectura, la visita va ser guiada per un professional, no la portava jo.
La veritat és que no hem estat un grup nombrós, però, bé, de la gent que ha anat, alguns han repetit i altres s’han retirat. Tinc, com dic jo, els fixos als quals se’ls veia a gust i contents pel que estaven fent.
Parlaré del que sentia mentre portàvem a terme aquesta activitat que és per a mi, la veritat, un repte. Les sensacions han estat algunes vegades positives i altres amb malestar. Cal recordar que estem en un centre per a persones amb malaltia mental, i he tingut moments dolents, però l’estadística ha estat positiva. Per exemple, de les 39 visites que hem realitzat el resultat mitjà sempre ha estat favorable. Hi ha hagut dies en què he hagut de deixar-ho per malestar personal, però ho he anat superant amb il·lusió i això i, a la fi, ha sortit la cosa bé.
Pel que fa a el temps de preparació d’aquestes visites guiades, he de dir el següent: ja he dit que hi ha visites amb professional, llavors aquestes no me les preparava, només els acompanyava el lloc. Però, què em preparava jo, potser m’he tirat un mes abans, no contínuament, una mica donant-li al capdavant, ocupat en això, no moltes hores seguides, però sí freqüentment. A la fin acabava aprendiéndomelo. Y. després, passa el següent: si algunes vegades et prepares molt bé, molt bé, però tens el dia dolent, no et surt com el teu volguessis. Però en general, han sortit bé.
Està resultant molt satisfactori fer-ho com a voluntari, primer, com ja he dit, ha estat un repte de contactar amb els altres, fer un grup i fer-ho joiosament. Hi ha hagut molts moments joiosos.
He notat canvis en mi realitzant aquesta activitat, doncs la veritat és que m’ha pujat l’autoestima. Diuen que l’auto estima no ha de ser ni molt alta ni molt baixa. Si la tens alta et pot produir complex de superioritat i, si la tens baixa, d’inferioritat. Ha de ser la normal.
Sento que he arribat a aquesta perquè crec que hi ha hagut més moments positius que negatius, així que la mitjana és satisfactòria.
Als voluntaris ens resulta molt satisfactori ajudar, però és que ajudar no és simplement donar, és que també rebem. Efectivament, és que també s’aprèn dels altres. Sempre vam rebre d’ells. S’aprèn, però, a més, tens una gratificació de sentir-te a gust amb tu mateix.
Ara mateix he donat per finalitzada aquesta col·laboració voluntària per emprendre una altra: aquest any tinc previst fer “Relaxació i Benestar”. En relaxació tinc l’experiència en el CRPS de Vistalegre. Després ho vaig fer amb Simon, que era el director d’aquest CRPS abans que Angeles, i després amb Pilar, que era de l’CMS, Centre Madrid Salut, dos cursos amb ella i va ser una revelació en la meva vida. Per això vaig a fer-ho en aquest CRPS durant el present curs, i, a més “benestar”, amb el mètode de l’psicòleg Santandreu de psicologia cognitiva.
En aquesta col·laboració tractaré d’abastar els dos aspectes de l’activitat: organitzar i participar activament. Vaig a organitzar la relaxació, que portarà 40 minuts o així. Això queda una mica curt, nu. Llavors vaig a reforçar-lo amb “benestar”. Portaré un llibre, llegirem algun capítol i després comentarem. Jo, com ha estat tan important per a mi, vull que la gent el conegui.
És una bonica tasca com a voluntari, fer que la gent se senti millor. Sé que resultarà satisfactori per a ells i per a mi.
Alhora que ensenyo, aprenc més. Animo a la gent a que sigui voluntària perquè es rep més del que es dóna. ”
Lluís, antic usuari de l’CRPS “Martínez Campos”, on va ser donat d’alta fa ja quatre anys, és el nostre magnífic “home de la ràdio” que, juntament amb el seu equip de companys, tira endavant el bell programa “Millor Impossible” a la ràdio Comunitària. Aquestes són les seves paraules;
“Ser voluntari en aquest CRPS la veritat és que és molt bonic. Molt bonic perquè aquí he participat com a usuari dos anys i ara ja porto 4 de voluntari i la veritat és que estic feliç perquè el més important és que compartim experiències i ens val a tots. Intentem portar una dinàmica de conèixer cada vegada més, no només de salut mental, sinó, a l’ésser un magazine, vam intentar parlar de tots els temes i passar-ho bé. Avui hem tingut un equip de bàsquet molt maco que han guanyat el campionat d’Espanya de discapacitat intel·lectual, per dir-ho d’alguna manera, o de diversitat funcional, però, res, que molt macos tots els seus integrants i ens ho hem passat molt bé tots. I, és molt bonic fer això perquè … per a mi compleix una necessitat, perquè no valoro que pugui fer una activitat més gran de treball. Amb això, la veritat és que em costa i em sento reconfortat, però per a mi és suficient. Jo crec que qualsevol cosa que faci de més ja ho pagament i amb això em sento molt bé, em sento que puc fer alguna cosa, que puc ser útil en alguna cosa. Diuen que em va bé, però jo crec que se’ls dóna bé a tots. La veritat és que és molt bonic: estàs en contacte amb persones de barri, estàs amb gent … A mi és el que més m’agrada i la veritat és que m’omple molt.
Què com ho reben els oients? Ah! Jo crec que molt bé perquè ens cobrim els uns als altres i els que escolten, bé. Diuen que hem de seguir, que és un programa molt necessari, que comptem coses de les que no parla la gent habitualment, que som divertits, que es riuen molt amb nosaltres …
Jo crec que a ells sí que els serveix, que el mateix que qualsevol persona ha de tenir una dinàmica en rehabilitació psicosocial, i afirmo que cal tenir-la, els de la ràdio, tenint en compte també que uns dies estem millor i altres pitjor , i els oients vam aconseguir una continuïtat molt important i uns hàbits que anem incorporant a la nostra vida quotidiana.
Fer alguna cosa per alguna cosa pels altres d’aquesta manera podríem dir que és molt rendible perquè, alhora que intentes que els altres se sentin bé, tu també et sent bé. És recíproc. És una roda que és molt bonic seguir. És un donar i rebre totalment.”
Joan, el més jove de el grup, el nostre voluntari entrenador, policia municipal de professió, parla ara:
“Sóc entrenador de l’equip de futbol dels CRPSs” Els Cármenes “i” Villaverde “i la meva col·laboració consisteix a estar en forma i fer guanyar al meu equip en tots els partits de la LIGASAME. És un equip molt conscienciat que s’esforça moltíssim, uns més, altres menys, però per dedicació, esforç i lluita no queda. L’esport ajuda molt als usuaris en la seva rehabilitació perquè es crea molta companyonia, molta pinya i, a més, mentre s’està jugant i, competint, la resta dels assumptes s’oblida. Llavors, es concentra molt un en el que està fent i només busca l’esforç i la companyonia amb els que té al voltant.
Llavors, es concentra molt un en el que està fent i només busca l’esforç i la companyonia amb els que té al voltant.
La LIGASAME també té uns tornejos que es juguen fora de Madrid. Els del nostre equip que han estat seleccionats tenen un nivell bastant alt per competir en aquests tornejos d’equips fora de la lliga. Aquest és un equip de només usuaris, tot i que tenim un voluntari inclòs, perquè jo considero que això no és per lluir-me. Tinc moltíssima confiança en tots ells. Sé com juguen, sé fins on poden donar i sé que ho fan molt bé. Òbviament, és una lliga molt difícil perquè hi ha gent amb moltíssim nivell, però nosaltres estem competint en tots els partits amb molta força, especialment en l’aspecte moral, encara que no oblidem la tècnica i la tàctica, que no són menors. Des que jo vaig accedir a aquesta col·laboració, l’equip està jugant més, està guanyant més, i això és una satisfacció per a mi. Les fico canya, però estic molt a gust amb ells i noto que també ells ho estan amb mi. No només juguem a futbol, sinó que també fem diversos exercicis de preparació que tots realitzen amb dedicació.
Des que estic amb ells, començo a entendre totes les coses que abans no havia pogut veure. Per la meva professió m’he relacionat amb persones afectades de malaltia mental, però és ara quan vaig descobrint el que veritablement hi ha. Aquesta relació ha estat per a mi molt positiva perquè ha millorat molt el coneixement i la comprensió de determinades actituds i conductes. És com quan et treuen un teló dels ulls i comences a veure amb claredat, Tothom t’ho posa fatal, però després comences a veure que pots tractar amb un, amb un altre … Cada un té les seves circumstàncies, però tot es pot portar endavant. Sóc policia municipal i el que he notat de canvi en mi, després de conèixer a aquestes persones, és haver aconseguit comprendre que, en determinats moments, poden estar molt tenses, però que cal tranquil·litzar i desangustiarlas perquè no en tot el seu temps són així i no pots augmentar la seva tensió per una actuació que tinguem amb elles. Li diria a la gent que perdin la por, que hi ha molt desconeixement sobre aquestes coses. Així s’eliminen els tabús.”
Carles, el nostre voluntari jardiner, usuari donat d’alta, ens diu:
“Com a voluntari ja porto 4 anys fent aquesta col·laboració, més vuit com a usuari en el CRPS” Villaverde “. Em maneig bé en la cura de les plantes que tenim al centre. Es veu poc la feina, però s’aprecien molt els resultats. El nostre petit pati presenta un aspecte que alegra els ulls dels que el contemplen i, a el temps, li dóna vida a el local.
La cura de les plantes ha de ser molt freqüent i constant, en qualsevol estació de l’any; molt menor a l’hivern, on només cal estar atent al fet que estiguin protegides dels rigors de l’fred i de vent. A l’estiu cal cuidar de l’reg més freqüent i en l’època de la poda no cal oblidar-se de fer-la. Cal tenir un tacte per anticipar-se a la floració. Quan aquesta es produeix, l’aspecte de jardí canvia. Em sento que cuido de la part sensible de l’CRPS. Vaig dos dies en setmana. Jo les treball i elles m’ho agraeixen.
Em preguntes pel canvi que he notat de fer aquesta activitat com a usuari a fer-ho ara com a voluntari, un cop obtinguda l’alta? Doncs, em sento com si hagués aconseguit una fita: em premi amb la contemplació de les plantes i amb la satisfacció que em manifesta el centre i els usuaris. És una responsabilitat i, a sobre, m’agrada.
M’agrada viure aquest dia a dia. Aprenc més.
Ah! Se m’oblidava dir que realitzo una altra activitat que també ens produeix molta satisfacció: trec esqueixos, els planto i faig regals que són rebuts amb molta alegria. ”
A Pau, mestra logopeda, jubilada, voluntària com a coordinadora i en aquest centre com a logopeda, li toca el torn:
“Jo desitjava ser voluntària, volia ser-ho. Quan em va arribar la jubilació, el meu desig era poder fer alguna cosa per altres persones i em vaig trobar amb la grata sorpresa i la gran satisfacció que, a el temps que ho estic fent, rebut i molt, molt. Em sento tan integrada dins dels CRPSs, especialment en aquest, i amb totes les persones amb les que col·laboro, i tan contenta, que em trobo com a casa. Jo no esperava res a canvi, ni econòmic ni en espècie. Els començaments per implantar el voluntariat van ser difícils, però després tot va fluir en una progressió geomètrica. En aquest centre, en concret, se m’oblida que sóc voluntària, ets com una amiga més. El balanç és molt positiu. Estic feliç i, com diu Lluís, les xifres en satisfacció no són comptables.
Fer voluntariat és donar afecte i donar-lo de cor. Considero que el que és més important en la vida són les relacions humanes. No pensem en que som voluntaris perquè ho tenim tan incorporat a les nostres vides, que el vivim amb naturalitat. Ens sentim companys tant de les persones usuàries com de la
